dimarts, 13 de maig del 2014

La llet i la mala llet

Lactància materna o lactància artificial?
És una pregunta més important del què sembla. Tothom sap els milers de beneficis que té la llet materna i la extremada comoditat que té la lactància artificial.

En el meu cas si m'ho haguessin preguntat abans de l'embaràs i de llegir i llegir sobre lactància ho tenia claríssim: llet artificial. A mida que em vaig anar informant vaig veure que realment el millor per a la Coaner era la meva llet (la bona, està clar!).

Doncs ja estava decidida la resposta. Lactància materna (LM).

Després de llegir la biblia de la LM (Un regal per a tota la vida de Carlos González) vaig pensar que no era tant complicat. De fet les pautes són força clares i s'ha fet des dels inicis de la humanitat... potser fins i tot algún dinosaure mamava!!

Quan t'hi poses no és tant fàcil, no. Aquí és on entra la mala llet.

Els dos primers dies no va menjar res. No aconseguiem que s'agafés i una infermera de l'hospital enlloc d'ajudar-nos ens va fer anar enrere. Total que la pobreta va agafar com por al pit i no la hi podia ni acostar.

Ella havia de menjar, estava clar! Així que vaig optar per biberons però de llet materna. Així que em vaig passar una setmana amb el llevallets amunt i aball perquè la Coaner pugués agafar forces, pes i més gana.

Quan va semblar que ja tenia més ànims vam probar de posar-la al pit però la por encara no havia passat... així que xeringa de llet, ella reposant sobre el pit i anar tirant llet mica en mica perquè ho associés.

Finalment vam decidir probar amb mugronera (un trasto de silicona que et poses al mugró) i com és molt semblant a la tetina del biberó ho va agafar bé.

Des d'aleshores tot ha anat sobre rodes. Mama a demanda i se la veu forta i animada.

El pròxim pas és aconseguir treure la mugronera. El motiu? Amb la mugronera la LM serà curta perquè el tipus de succió no és el mateix...

Hi ha molts dies que donen ganes de llençar la tovallola. Sobretot en dies com avui que de 7 hores que ha estat desperta 5 i mitja se les ha passat agafada al pit. Però aleshores veus que quan es desenganxa fa un somriure de felicitat i saps que és el millor per ella. I per ella ho fas tot!!

dijous, 1 de maig del 2014

Crònica de part

Dilluns 28.04.14, 3:30 del matí. "Marc, em sembla que he trencat aigües!!"
Sí, efectivament. Les repetides pèrdues de líquids ho confirmaven. Toca posar-se tranquil, recordar què havies deixat de preparar per l'últim moment i controlar el tema de les contraccions.

Sobre les 5 i poc les contraccions eren força seguides i malgrat no fer el temps necessari entre una i l'altre decidim marxar cap a urgències.

Entrem a urgències i em fan passar cap a l'àrea d'obstetrícia a posar-me les corretges. Un cop allà m'adono que les contraccions fan coses rares... una de forta, quatre de fluixes, cap d'elles fa mal... això sí, van força acompassades.

Després d'una hora de corretges em passen a una altra sala on em fan un tacte. "Dilatada de 2 cm! T'ingressarem!" m'informa una llevadora. Tot seguit xoooofff!!! :| La vaig "dutxar" de dalt a baix a la pobre... maleïdes aigües que decideixen sortir a voluntat pròpia!!

Aleshores em van dur fins la sala de dilatació i em van posar una via i per fi van deixar venir al Marc amb mi! Eren les 8 del matí.

Allà ens van deixar tranquils i de tant en tant entraven a fer una ullada. Sobre les 11 em van fer un tacte de nou i tot just estava de 3 cm. Aquí va ser on tot va començar a anar "sobre la marxa". Jo volia un part sense medicació però a partir d'aquell moment ja no seria possible. Em van posar oxitocina (provoca contraccions). Després d'aguantar dues hores de contraccions cada vegada més fortes i seguides i d'estar a punt de perdre el sentit vaig demanar la pedidural.

Em van punxar i junt amb la injecció d'analgèsia una galleda d'aigüa freda: "Això s'allargarà fins la nit!". En un primer moment vaig pensar que no podia durar tant que ja portava molta estona i no tenia gaires ganes d'aguantar més.. però ella no patia i jo no dilatava així que de moment podia esperar i és el què ens va tocar fer. Al cap d'una estona em van injectar un medicament que ajuda en la dilatació.

La tarda va passar entre dosis i més dosis d'analgèsia (en total 5). Recordo que entre son i son venien les llevadores, ginecologues i infermeres i em feien preguntes, tactes i proves. A mitja tarda ja estava dilatada del tot!! Malgrat tot les contraccions havien parat. Em van haver d'administrar una dosi d'un medicament que anul.la els efectes de la oxitocina ja que el meu úter estava massa cansat per continuar amb les contraccions. Després altre cop oxitocina a veure si el part s'animava a començar definitivament.

Quan van ser 3/4 de 9 del vespre van venir a fer un tacte iamb una expressió diferent a la cara em van dir "A veure què hem de fer". En veure que les poques contraccions que tenia eren massa fluixes per poder apretar van decidir portar-me a quirofan. Jo estava mig absent per tota la medicació que portava a sobre i no acabava d'entendre què passava. Em vaig espantar i molt per primer cop en tot el dia.

Les ginecologues van marxar i les llevadores em van començar a donar consells per evitar la temuda cessària. Em van animar i em van anar preparant pel quiròfan.

Un cop allà, em van dir que primer intentariem que sortís apretant i si no haurien d'obrir. En poca estona va venir una minicontracció i jo vaig fer el màxim de força que em quedava mentre una llevadora m'apretava la panxa per ajudar-me. Res. En pocs minuts en va aparèixer una altra i aquest cop qui m'ajudava a fer força era una de les ginecologues. Vam aconseguir que es veigués el cap. Aleshores va aparéixer un gine en plan pel.liculero "Surt, ja ho faig jo!" I les altres gines van agafar els fórceps i amb aquests a la Coaner i em van dir: "Ara!!" Totes les llevadores cridant que apretés fort, que aguantés, que continués,... però a mi el què em va donar forces de veritat va ser la veu del Marc donant-me ànims fluixet al meu costat. Jo vaig fer tanta força com vaig poder i el gine em va apretar la panxa mentre les llevadores van tibar la Coaner cap enfora. Ja estava!!

No us puc descriure massa bé ni les emocions ni les sensacions. Em feia mal tot i encara estava espantada. Em van posar a la Coaner a sobre i dins el meu cap no creia que aquella nena tant maca haguès sortit de dins meu. "Hola petita!" Li vaig poder dir amb les poques forces que em quedaven. Tots els que van estar en el part ens van felicitar amb un somriure. Les seves cares cansades però alleujades marcaven el final d'un part molt dur.

Em van anar cosint mentre el Marc i jo ens miravem emocionats a la Coaner. Un moment sens dubte inoblidable. Quan ja estava tot "arreglat" ens van dur de nou a la sala on haviem passat el dia i una de les llevadores ens va ajudar a que s'agafés al pit.

Vull donar les gràcies a tot l'equip (o equips) que ens van acompanyar. Dra. Gemma, Dra. Tamara, Dr. Mateu, les llevadores que no en recordo els noms però totes encantadores, la Laura (també llevadora) que va tenir una paciència infinita i les infermeres que amb un somriure m'alegraven els dos minuts que em venien a veure.