dijous, 1 de maig del 2014

Crònica de part

Dilluns 28.04.14, 3:30 del matí. "Marc, em sembla que he trencat aigües!!"
Sí, efectivament. Les repetides pèrdues de líquids ho confirmaven. Toca posar-se tranquil, recordar què havies deixat de preparar per l'últim moment i controlar el tema de les contraccions.

Sobre les 5 i poc les contraccions eren força seguides i malgrat no fer el temps necessari entre una i l'altre decidim marxar cap a urgències.

Entrem a urgències i em fan passar cap a l'àrea d'obstetrícia a posar-me les corretges. Un cop allà m'adono que les contraccions fan coses rares... una de forta, quatre de fluixes, cap d'elles fa mal... això sí, van força acompassades.

Després d'una hora de corretges em passen a una altra sala on em fan un tacte. "Dilatada de 2 cm! T'ingressarem!" m'informa una llevadora. Tot seguit xoooofff!!! :| La vaig "dutxar" de dalt a baix a la pobre... maleïdes aigües que decideixen sortir a voluntat pròpia!!

Aleshores em van dur fins la sala de dilatació i em van posar una via i per fi van deixar venir al Marc amb mi! Eren les 8 del matí.

Allà ens van deixar tranquils i de tant en tant entraven a fer una ullada. Sobre les 11 em van fer un tacte de nou i tot just estava de 3 cm. Aquí va ser on tot va començar a anar "sobre la marxa". Jo volia un part sense medicació però a partir d'aquell moment ja no seria possible. Em van posar oxitocina (provoca contraccions). Després d'aguantar dues hores de contraccions cada vegada més fortes i seguides i d'estar a punt de perdre el sentit vaig demanar la pedidural.

Em van punxar i junt amb la injecció d'analgèsia una galleda d'aigüa freda: "Això s'allargarà fins la nit!". En un primer moment vaig pensar que no podia durar tant que ja portava molta estona i no tenia gaires ganes d'aguantar més.. però ella no patia i jo no dilatava així que de moment podia esperar i és el què ens va tocar fer. Al cap d'una estona em van injectar un medicament que ajuda en la dilatació.

La tarda va passar entre dosis i més dosis d'analgèsia (en total 5). Recordo que entre son i son venien les llevadores, ginecologues i infermeres i em feien preguntes, tactes i proves. A mitja tarda ja estava dilatada del tot!! Malgrat tot les contraccions havien parat. Em van haver d'administrar una dosi d'un medicament que anul.la els efectes de la oxitocina ja que el meu úter estava massa cansat per continuar amb les contraccions. Després altre cop oxitocina a veure si el part s'animava a començar definitivament.

Quan van ser 3/4 de 9 del vespre van venir a fer un tacte iamb una expressió diferent a la cara em van dir "A veure què hem de fer". En veure que les poques contraccions que tenia eren massa fluixes per poder apretar van decidir portar-me a quirofan. Jo estava mig absent per tota la medicació que portava a sobre i no acabava d'entendre què passava. Em vaig espantar i molt per primer cop en tot el dia.

Les ginecologues van marxar i les llevadores em van començar a donar consells per evitar la temuda cessària. Em van animar i em van anar preparant pel quiròfan.

Un cop allà, em van dir que primer intentariem que sortís apretant i si no haurien d'obrir. En poca estona va venir una minicontracció i jo vaig fer el màxim de força que em quedava mentre una llevadora m'apretava la panxa per ajudar-me. Res. En pocs minuts en va aparèixer una altra i aquest cop qui m'ajudava a fer força era una de les ginecologues. Vam aconseguir que es veigués el cap. Aleshores va aparéixer un gine en plan pel.liculero "Surt, ja ho faig jo!" I les altres gines van agafar els fórceps i amb aquests a la Coaner i em van dir: "Ara!!" Totes les llevadores cridant que apretés fort, que aguantés, que continués,... però a mi el què em va donar forces de veritat va ser la veu del Marc donant-me ànims fluixet al meu costat. Jo vaig fer tanta força com vaig poder i el gine em va apretar la panxa mentre les llevadores van tibar la Coaner cap enfora. Ja estava!!

No us puc descriure massa bé ni les emocions ni les sensacions. Em feia mal tot i encara estava espantada. Em van posar a la Coaner a sobre i dins el meu cap no creia que aquella nena tant maca haguès sortit de dins meu. "Hola petita!" Li vaig poder dir amb les poques forces que em quedaven. Tots els que van estar en el part ens van felicitar amb un somriure. Les seves cares cansades però alleujades marcaven el final d'un part molt dur.

Em van anar cosint mentre el Marc i jo ens miravem emocionats a la Coaner. Un moment sens dubte inoblidable. Quan ja estava tot "arreglat" ens van dur de nou a la sala on haviem passat el dia i una de les llevadores ens va ajudar a que s'agafés al pit.

Vull donar les gràcies a tot l'equip (o equips) que ens van acompanyar. Dra. Gemma, Dra. Tamara, Dr. Mateu, les llevadores que no en recordo els noms però totes encantadores, la Laura (també llevadora) que va tenir una paciència infinita i les infermeres que amb un somriure m'alegraven els dos minuts que em venien a veure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada